Diari de la Marcel.la

La resposta de la Marcel.la

Benvolguts nois i noies,

M’ha fet molta il·lusió rebre les vostres preguntes i saber que heu acceptat ajudar-me.

Com que m’heu fet moltes preguntes i tan variades, crec que el millor és que us expliqui el que recordo de la meva infantesa, jo crec que més o menys puc respondre tot el que m’heu contestat, si em deixo alguna cosa, ja sabeu que estic a la vostra disposició.

Jo vaig néixer a Ripollet, població del Vallès Occidental, a uns 15 kilòmetres de Barcelona. El que passa és que més endavant van canviar els límits del terme municipal i la que era la casa dels meus pares va passar a ser de Cerdanyola. Sigui com sigui jo vaig viure tota la meva infantesa i joventut amb els meus pares, els meus avis i les meves tres germanes. Jo n’era la mitjana, la gran es deia Asunción i la petita Montserrat.

El que més em va marcar durant la meva infantesa crec que va ser el fet que jo constantment m’estava comparant amb la meva germana gran, que tot ho feia bé i que era perfecte, o sigui que sense voler-ho em feia sentir com l’aneguet lleig de la família. Sempre ens hem estimat molt i això no ha suposat cap problema en la nostra relació, però encara ara em sembla que la meva germana sempre ha estat més espavilada, potser per això el que jo de petita tenia ben clar és que volia ser gran. Tant em feia si casada i amb fills com la meva mare o soltera com la meva tieta, jo volia ser gran! Més endavant, quan va ser l’hora de triar estudis, vaig tenir clar que volia ser mestra, com el meu avi patern i la meva tieta, però em vaig casar i vaig tenir tres fills, que són la cosa més valuosa i preciosa de la meva vida, o sigui que suposo que de gran he acabat sent una barreja de la meva mare i la meva tieta.

Pel que fa a l’escola, en aquella època es començava als sis anys. Vaig anar a l’escola del poble, que estava formada per dos edificis, el de nois i el de noies. Hi estudiàvem fins els 10 anys i ens dividien en tres grups:  els pàrvuls, els mitjans i els grans. Com que era una escola de l’Estat, és a dir, pública, vesties com volies, no havies d’anar amb uniforme, ara bé, no podíem triar massa perquè només teníem dos vestits i un abric. Recordo el primer dia d’escola perfectament, malgrat que la meva germana gran ja hi anava, jo estava aterrada, me’l vaig passar callada, asseguda en un banc sense badar boca. Tenia molta por i no vaig parlar absolutament amb ningú. La veritat és que jo a escola no m’ho vaig passar massa bé, ja us he dit que la meva germana era molt espavilada i ho feia tot bé i sempre m’hi sentia inferior, a més, jo era molt alta i no era massa hàbil o sigui que a les estones de joc, quan fèiem equips per jugar a pilota, sempre era la última a qui triaven. Ara bé, com que els exàmens sempre eren orals i davant de tota la classe, jo que era més tranquil·la que la meva germana, sempre treia més bona nota perquè ella es posava molt nerviosa. Així doncs, a l’escola no en tenia massa d’amics, però al barri sí.

Quan s’acabava l’escola, passàvem les tardes jugant al carrer i sempre érem les meves germanes,  la Montserrat de la ferreteria, la Maria Teresa de la perruqueria i jo. Ens havíem inventat alguna obra de teatre i l’havíem representada davant dels pares, jugàvem a botigues, dibuixàvem, anàvem amb bicicleta... havíem jugat molt i rigut molt, però no recordo cap joguina, potser perquè no n’havíem tingut mai. De fet, cada any per Reis demanàvem el mateix: una capsa de colors, una corda de saltar i una pilota. Quan s’acabava l’escola, durant les vacances no marxàvem mai. Jo tots els estius els he passat a casa. Així que de viatjar de petita res de res. A casa no passàvem gana però tampoc ens podíem permetre unes vacances!

Viatjar és una experiència meravellosa que he pogut experimentar de més gran. Durant la meva infància i joventut com ja us he comentat no em podia permetre gaires coses. Però amb el temps, he pogut fer algunes escapades. El lloc que més m’ha agradat... no sé, potser...Paris. És una ciutat que em va enlluernar!

Recordo que la primera vegada que em vaig enamorar va ser d’un noi belga. No us ho creureu, però ara no recordo com es deia. La seva família tenia una botiga de menjar selecte a Ripollet, hi venien galetes, cafè, sucre, pasta... però en realitat els seus pares eren artistes, i compaginaven la botiga amb els seus espectacles d’ombres xineses. Aquest noi em va anar molt al darrera i durant una temporada vaig deixar que m’acompanyés a casa, però al final em vaig adonar que no n’estava realment enamorada i que el que em feia més gràcia era que estigués per mi, o sigui que ho vaig deixar estar. Evidentment, no ens vam fer mai cap petó ni ens vam agafar mai de la mà! Ja podeu veure que les coses abans no eren com són ara! Jo llavors deuria tenir uns  17 anys. Abans d’aquesta edat no m’havia ni fixat en els nois ni se m’hauria passat pel cap de fixar-m’hi. Les tardes eren per estudiar i els diumenges per passar-lo amb les amigues. Tot el que sortís d’aquí era una pèrdua de temps. De fet, a casa jo no hi havia vist mai cap llibre i quan n’aconseguíem un l’havíem d’amagar perquè qualsevol lectura que no estigués relacionada amb els estudis estava prohibida, a casa no podies perdre el temps. Però tot i així vaig llegir bastant perquè m’agradava molt. De petita m’agradaven les històries d’aventures i de més gran vaig començar a llegir llibres de molts gèneres. Avui encara és una de les meves grans aficions. Poder submergir-te en diferents mons sense moure’t del sofà sempre m’ha semblat fascinant!

Alguns em preguntàveu si he fet la comunió. Sí que la vaig fer, als 8 anys i aprofitant el vestit de la meva germana gran. En aquella època tot s’aprofitava i, evidentment, la meva germana petita va ser la tercera a utilitzar-lo. En aquella època no és que fos obligatori fer la comunió, però a ningú se li hagués acudit el contrari.

Crec que ja només queda parlar de la persona més especial de la meva vida. Quan vaig llegir la pregunta, el primer que em va venir al cap va ser la meva mare, sempre va ser molt carinyosa amb mi, no treballava i era amb qui passava més temps; però pensant-ho fredament, ara sóc conscient que qui més ha fet a la vida per mi va ser el meu pare. Era molt estricte, però va ser ell qui va lluitar perquè les meves germanes i jo tinguéssim estudis i no haguéssim mai de dependre dels nostres respectius marits.

Bé, noies i nois, crec que més o menys he respost les vostres preguntes. La veritat és que he hagut de fer memòria en algunes coses, però estic encantada d’haver de fer l’esforç perquè després quedi tot escrit i pugui recordar-ho sempre que vulgui. Probablement hi haurà detalls que us haureu d’inventar perquè quan us poseu a escriure us sorgiran dubtes que no podré resoldre al moment, però confio en la vostra creativitat i en la vostra capacitat per posar-vos al meu lloc i intentar imaginar-vos com era la meva vida. Per cert, no recordo quan va ser el primer dia que vaig escriure al diari, però com que volia que fos com unes memòries de la meva vida, el que sí recordo és que vaig escriure sobre el primer dia a l’escola, un altre dia vaig escriure el primer dia de vacances després de tot un curs a l’escola, sobre el dia de la meva comunió, el dia que vaig conèixer el meu primer amor... Ho deixo al vostre criteri.

No sé què en pensareu de tot el que us he explicat ara, la veritat és que m’he sincerat molt, però sé que utilitzareu aquesta informació correctament i m’ajudareu a recuperar la meva memòria.

Espero poder-vos tornar a llegir ben aviat!

Una abraçada,

Marcel·la