Primera resposta a la notícia: En Joan Casavella, un admirador secret de la Marcel.la

Tenim resposta d'en Joan Casavella, un antic amic de la Marcel.la. Ha llegit les nostres notícies i ens vol explicar el que ha viscut i sap de la Marcel·la.
Moltes gràcies avançades, Joan, en nom de tot 1r d'ESO.

Hola nois i noies,
Remenant per Internet he arribat al vostre blog i he llegit la notícia on demaneu ajuda per reconstruir la història de la Marcel.la. En un primer moment he pensat que no podia ser veritat! però he vist el vídeo de la Marcel.la i… és ella! El meu cor ha començat a bategar, m’he posat molt nerviós, i de cop i volta m’han vingut molts records.
Primer no sabia si era una bona idea escriure, ja que això ho pot veure molta gent, però crec que pot ser una bona via per retrobar-me amb la que va ser l’amor de la meva joventut. Així que he decidit escriure-us i explicar la meva història, que en part és la de la Marcel.la, encara que ella segurament en deu tenir una altra versió, ja veureu per què! Però primer em presentaré: em dic Joan i vaig conèixer a la Marcel.la un estiu a Ripollet. Crec que concretament va ser l’estiu de 1945 i la vaig veure per primera vegada quan sortia de casa seva amb les seves germanes. Jo sóc de Barcelona i vaig anar a Ripollet a passar l’estiu a casa del meu cosí Martí, que vivia en el mateix carrer que la família de la Marcel.la. Com deia, el meu primer record d’ella és sortint de casa en bicicleta. Portava dues trenes i anava parlant i rient amb les seves germanes. Em vaig quedar bocabadat, crec que només veure-la em vaig enamorar. Aquell dia vaig viure en un núvol, tot el dia pensant en aquella noia que anava en bici. Una setmana després, recordo que era un dia de molta calor, estàvem preparant la festa d’aniversari d’en Martí, quan la Marcel.la i les seves germanes van aparèixer per casa del meu cosí. Eren amics, havien compartit jocs de petits i encara mantenien l’amistat. No vaig saber com reaccionar! Mentre en Martí ens presentava, el meu cap no feia més que donar voltes, el meu cor bategava cada vegada més fort i crec que vaig ser incapaç d’articular paraula. No sé què va pensar la Marcel.la perquè tot i que ens vam arribar a fer amics, mai li ho vaig preguntar. Jo era molt vergonyós i em costava parlar d’aquestes coses.
Els dies d’estiu van anar passant i la nostra amistat va anar creixent. Vam recórrer tot els racons del poble en bici, vam manar al cinema i fins i tot vàrem ballar junts a l’envelat per festa major: era una nit d’estiu preciosa, els músics no deixaven de tocar, hi havia molta gent i jo vaig aconseguir ballar amb la Marcel.la! Però res més! De fet, mai vaig confessar-li els meus sentiments, per això us deia que segurament la Marcel.la tindrà una altra versió de la història.
L’estiu va acabar i vaig tornar a Barcelona, el meu cosí va haver de marxar de Ripollet perquè van traslladar el meu tiet i van anar tots a viure a Tarragona. Els primers mesos vaig escriure un parell de cartes a la Marcel.la, però mai vaig rebre resposta així que vaig decidir passar pàgina.

Nois i noies, em sembla que ja m’he confessat prou! No sé com seguirà la història, però a partir d'avui teniu un seguidor incondicional del vostre blog. Moltes gràcies per aquesta oportunitat.

Un abraçada molt forta a tots i totes,
Joan